1-Canviar de casa pot ser mooolt perillòs!

-Us agrada aquesta casa? Podrem viure mes tranquils, lluny del centre de la ciutat.....

-per fi ens hem decidit, Jordi! Nessecitavem aquest canvi com l’aire que respirem, el Francesc, la Mireia i la petita Cristina podràn tenir mes espai per jugar, per creixer sans ...que contenta que n’estic!

La Maria i el Jordi miraven embaladits les fotografies de la nova casa que havien decidit comprar. Una casa d’estil, enmig del bosc, mirant plantes, ocells,... convidant les seves amigues, organitzant festes....Però el Francesc es va quedar seriós, concentrat. A poc a poc la cara li anava agafant un aire d’espant.

-Algú m'està mirant, mare. Si, un vell em mira des de la finestra! Em vol dir alguna cosa!

-Però si no hi ha ningú. Deus haver vist masses pel·lícules de terror, fill meu. No et capfiquis. Ja ho veuràs com t’agradarà molt !.

Aquella nit, el Francesc no aconseguia adormir-se. Veia uns ulls que el miraven des de la foscor. I així es va anà endinsant en el somni angoixant.
 
 

Al cap de set dies la família Argemí carregà la furgoneta familiar i es tresllada a la nova residencia. Un ventijol suau movia les branques dels altius arbres que semblava que s’anessin a llançar damunt la casa. Només obrir les portes, la Mireia i el Francesc van correr per "conquerir" llurs habitacions.

ja no sentien res. La Mireia shavia ficat dins d’una habitació i el Francesc es queda tot sol en el passadís. Anava caminant lentament, mirant les portes i intentant endevinar quina podia ser la seva. De sobte, en passar per davant d’una porta que estava un xic oberta va sentir una mena de calfred. S’hi va acostar, i anava a agafar el mànec amb la mà quan sentí que algu li tocava l’espatlla i l’empenyia cap a endins. Va cridar pero ja era massa tard la porta estava tancada i des del segon pis on estava ningú el sentiria. De cop es va adonar de una cosa, l’ habitació tenia una finestra per on podia pasar una mica de llum. Aixi doncs, en Francesc va fer el cor fort i va atrevassar l’ habitació com un llamp i va obrir la finestra. Es va girar de cop per poder veure qui ho havia fet. Llavors digue mentre es girava-.

- Aixi que has es....... eh?? Pero si no hi ha ningu aquí !!!-.

Ara ho podia veure ben clar. La finestra era oberta com l’havia deixat i la llum entrava a raudals per la finestra. No hi havia ningú allà. Ni tan sols la seva germana ! la habitacio li agradava pero tot hi aixi el Francesc després de decidir-se que seria la seva va correr escales avall a buscar els seus pares per dirlis l’ ho succeit. Ells només van dir-.

-Fill. El teu pare i jo estem preocupats. Mai havies estat tan estrany. Si aquesta nit et costa dormir demà anirem el metge.

El Francesc tenia molta por dels metges. No sabia perque, pero sempre pensava que els metges posaven injeccions, o treien dents, o feien mal. No! Dema no anirien el metge. Ell callaria. No pensava explica res del que li passes.

-No -es va dir- no dire res a ningú.

Peró arriba la nit. La temuda nit. L’ habitació no semblava pas la matixa.

Els sons que arribaven desde fora, tot i ser ben naturals –els sons dels grills, de les branques (el moures) amb el seu habitual cruixit fent companyia el vent, ...- ara semblaven misteriosos. Era com si encobrissin un so mes pregon, practicament inaudible. El Francesc ja s’ havia ficat dintre el llit.

Aquell vespre havia resat més del compte i del que li era habitual. Era com si vulgues tenir una proteccio especial contra la por. Quan ja feia uns minuts que havia tancat els ulls, el so misterios i tenebrós es va fer ben sensible: Era un vell que gemegava! El Francesc, malgrat tot el que s’havia dit anteriorment a ell mateix, anà depressa a l' habitacio dels pares. Els desperta sense pensar-s’ho dues vegades.

-Fora hi ha un vell que plora! L’he sentit ben bé! Veniu a la meva habitació!

Pero res de res. La Maria i el Jordi proposaren al Francesc que poses el seu matalàs a l’ habitació de matrimoni per tal que hi passes aquella nit. El noi hi va estar d’ acord. A fi de comptes era millor aixó que passar tantissima por! Peró no podia agafar el son. La idea d’ haver d’anar el metge el dia següent no li feia gens de gracia. La una, les dues les tres, ... el vell rellotge marcava el ritme de l’insomni.

De sobte... una altre vegada el plor! Si, tornava a ser aquell plor esfereidor. El Francesc s’ aixeca d’ una revolada, toca el llit dels pares per despertar-los, pero ..... els pares no hi eren !! els llençols queien per el costat dret del llit. El Francesc, com per instint, corregué cap a la finestra. Eren ells ! Estaven a la piscina. Peró ...! hi havia un vell a l’aigua, volia sortir pero ells no el deixaven! S’ofegaria! El Francesc baixa d’ una revolada les escales, sortí enfora, i en arribar a la piscina no hi havia ningú. Tot era tranquil. S' estaria tornant a cas boig? mentre es feia aquetsa pregunta senti una veu ....

En la foscor de l' habitació de matrimoni, quan en Francesc ja estava a punt d’ agafar la son va sentir un plor.......

Ferran Mateos col·laborador de la web.